A l’Àfrica, com tots sabem, hi ha milions de persones analfabetes. Abans de marxar, i fent referència a aquesta premissa, em preguntava com i de què viu tota aquesta gent.  Ara, després d’uns mesos vagant pel continent, ignorant els circuits turístics i compartint el dia a dia amb la gent local, entenc que la vida de la major part dels africans és una contínua i llarga tasca de supervivència. Molts depenen dels ingressos diaris (si un dia no treballen, no cobren; i si no cobren, no mengen). I és per això que al llarg de cada jornada fan el possible per reunir unes monedes, encara que per aconseguir-les hagin de feinejar en condicions infrahumanes.

L’abusiva exageració del llenguatge ha provocat que paraules com infrahumà, degradant, humiliació, etc. perdin profunditat de sentit, apaivagant l’atenció de l’oient quan són pronunciades. És per això que, en forma d’exemple, m’agradaria descriure una de les incomptables realitats laborals que perduren, encara avui, al nostre planeta.

Caminava pels carrers d’una gran ciutat, sense rumb fix, esperant que succeís alguna cosa que em cridés l’atenció. Les cabres passejant pels carrers, els nens descalços jugant a futbol a les cruïlles, o els ancians asseguts a terra entre mosques i escombraries, ja no eren novetat. Ara buscava detalls desapercebuts, fets concrets i quotidians que requerissin més que una simple ullada superficial. Feia una calor horrible i tothom cercava alguna ombra per resguardar-se. Amb les gotes de suor regalimant-me pel front, vaig enfocar la vista en un punt concret del carrer: un home mirava a banda i banda, com si flairés algú a qui prestar el seu servei. Era jove, uns trenta anys com a molt, i anava mal vestit, amb la roba bruta i foradada. En creuar-nos, vaig veure que duia unes tisores a la mà i, mogut per la curiositat, vaig decidir seguir-lo.

Confós, vaig caminar unes desenes de metres darrere seu, intentant que no se n’adonés, fins que algú el va cridar des d’una cantonada. El jove, obedient, va mostrar un somriure entusiasta i, amb expressió tímida, es va atansar al banc ocupat per un senyor gran. Dissimulant, vaig alentir el pas i em vaig aturar sota el primer porxo que se’m va presentar. L’escena va prosseguir. Primer van intercanviar quatre paraules i, a continuació, sense més preàmbuls, el jove va treure una llima de la butxaca, es va ajupir i va començar a tallar, una per una, les urpes dels peus del vell, dedicant-s’hi a fons per rebre una bona propina. L’home gran va deixar passar l’estona, combinant els renecs amb petits gestos de dolor. Minuts després, acabada la manicura, va llançar un parell de monedes a terra i, de nou amb les sandàlies calçades, va emprendre la marxa perdent-se entre la multitud. El jove, per la seva banda, va recollir la xavalla i va refer el camí en busca de nous clients.

Jo em vaig quedar immòbil, reflexiu, avergonyit, pensant en una societat que vol però no pot...

                                                                        Adrià Homs