Faig un cop de canell i estiro el pom amb força. La porta s'obre grinyolant, i sense cap mirament avanço fins que un cos esquifit em talla el pas. Es tracta d'un indi clenxinat, de pell fosca i suada, que només té una funció decorativa en aquest tètric escenari. Me'l trec de sobre amb un namaste i un somriure, i m'apropo, a poc a poc, a la sala dels moribunds. Abans d'entrar faig una pausa: el món s'atura i de pell endins quedo paralitzat. No sóc capaç d'imaginar-me el que estic a punt de veure, ni tampoc sé quina serà la meva reacció. Odio els hospitals, i mai abans he estat en un moritori. Començo a sentir-me fora de lloc, a penedir-me d'haver vingut. Però ara ja sóc aquí, així que en un moment de valentia faig el cor fort i prossegueixo.

Paradoxalment, el primer que em crida l'atenció quan entro a l'avantsala de la mort és la pròpia vida: l'acumulació d'homes resignats asseguts en fila als llits de l'habitació desbordada. És gent malalta, persones escurant les últimes setmanes de vida, que els voluntaris i les monges de la Fundació Teresa de Calcuta recullen pels carrers de l'antiga capital per tal de fer més agradables els moments previs al traspàs. Tenen assumida la seva posició, i tot i que, evidentment, no fan bona cara, es mostren interactius amb els visitants. Admirable, no?

Passo uns minuts esperant, provant de treure alguna conclusió. Després, enmig d'un silenci lúgubre, camino pel passadís que em porta a una altra sala, ocupada per les dones. La distribució dels llits baixos, els ventiladors, el color blanc de les parets, és idèntic al que ja he vist. Si bé el decorat és el mateix, ara apareixen en escena nous personatges, tots ells femenins. Em fixo en una anciana que seu amb les cames plegades sobre el llit. Els braços extremadament prims li pengen de les espatlles caigudes, i el seu rostre mostra resignació, debilitat i tristesa.

De sobte, una jove voluntària (per l'accent dedueixo que és americana) s'atura davant seu, descarrega unes caixes a terra, i s'asseu al llit per fer-li companyia. Primer li dedica una mirada tendra, i tot seguit, amb un somriure que m'atrapa, comença a acariciar-li la cara. La senyora, satisfeta per l'atenció, adopta un posat alegre i pronuncia quatre mots que la noia no entén. Però tan és; l'escena és tan profunda que les paraules no cobren cap mena de sentit.

M'emociono, em sento complagut i em dic que ja n'hi ha prou, que ja he vist tot el que havia de veure. Faig mitja volta, i amb passes lentes i sintòniques desfaig camí. A la porta saludo a l'indi amb un cop de cap subtil i, mica en mica, navegant entre reflexions, m'allunyo de l'edifici per la gran avinguda.

Adrià Homs