Nairobi, Kenya, 01/09/14


Fa un parell d’hores que hem arribat a Nairobi després d’uns dies a la carretera. En Brian, un jove kenià que viu als afores de la capital, ens ha convidat a casa seva. És tard, la ciutat s’ha desempallegat de la incòmode màscara diürna i ara, alliberada, mostra l’autèntica cara. Un rostre amarg, que només coneixen aquells qui viuen a fora de la ridícula bombolla blanca. Els carrers són foscos, sense fanals; les úniques llums que s’aprecien són les dels petits comerços, botiguetes que s’alimenten dels vicis dels veïns (l’alcohol és la principal font d’ingressos). Caminem entre les tenebres, cansats després d’un dia intens. El terra, irregular, fa que en més d’una ocasió ensopegui amb una pedra o algun tros de ferralla. Les puntes de cigarreta enceses i les veus femenines provinents d’alguna cantonada, ens indiquen que no estem sols. Ens afanyem per arribar a l’estació de tren, però allà tot continua igual. També a les fosques comprem els bitllets i, abans no marxi l’últim comboi, enfilem els tres esglaons que separen l’andana del vagó.

nairobi

La llum dins del tren és escassa, però la claredat de la nostra pell ens delata. Sense pretendre-ho, només d’entrar, centenars d’ulls enfoquen la vista cap a nosaltres. En pocs segons esdevenim el centre d’atenció (som els únics blancs del vagó i, segurament, del tren). Ens adonem que tots els seients estan ocupats, i en Leevi, amb l’agulla a la reserva, descarrega la motxilla enmig del passadís i s’hi asseu a sobre. Fa quaranta-vuit hores que no mengem i el cos se’n comença a ressentir. De sobte, noto un mareig estrany i, instintivament, em dirigeixo a una de les portes perquè em toqui l’aire. M’assec a l’escala, amb el cap entre les cames, desitjant que arribi l’hora d’anar a dormir, però no passen ni cinc segons que començo a vomitar. Trec tot el líquid que tinc a l’estómac i, si bé la primera sensació és de millora, ràpidament noto que em manquen les forces: em sento dèbil, exhaust. Alguns passatgers se n’adonen i, tot i que resten callats, gesticulen estupefactes. És clar: no hi estan acostumats. Sense previ avís, el tren arranca amb les portes obertes i, a poc a poc, el so dels rails i les vibracions es converteixen en un bon analgèsic.

Finalment, no sé quant temps transcorre des que baixem del tren, vaguem pel barri humil (per dir-ho d’alguna manera) d’en Brian, i arribem a casa seva. En realitat, més que una casa, és un petit apartament, brut, sense aigua corrent i amb constants talls d’electricitat. La cova esdevé un palau que ens permet sadollar la gana i descansar plàcidament, encara que sigui dormint a terra.

Amb exemples com aquest, resulta fàcil entendre el retrocés d’esglaons que hem patit durant els últims mesos. Hi ha hagut etapes en què hem minimitzat d’una forma tan dràstica el nostre estil de vida, que els desitjos s’han simplificat. Donar-se una dutxa amb una mica de sabó, beure aigua potable, empaitar una brisa d’aire fresc, s’han convertit en aspiracions que no havíem valorat. Ara, més que mai, ens sabem humans. I sí, hem perdut el confort, la seguretat, la rutina… Però hem guanyat en llibertat!

Adrià Homs

Respon