En directe
Generació d'èxits
amb Ràdio Olot

Cotonou, Benin, 21/04/2014

Arribem a Kandé, una petita ciutat al nord de Togo. De sobte, el camioner amb qui viatgem, cansat de tantes hores conduint, fa un cop de volant...
| 21 d'abril de 2014
Cotonou, Benin, 21/04/2014

Arribem a Kandé, una petita ciutat al nord de Togo. De sobte, el camioner amb qui viatgem, cansat de tantes hores conduint, fa un cop de volant i decideix aturar-se. Per avui ja n’hi ha prou, dedueixo mentre em lligo les botes abans de baixar de la cabina. El sol, com de costum a l’Àfrica, ja ha iniciat el seu veloç descens i ara ens trobem en una esplanada enorme, coberta de pols a causa del constant anar i venir dels vehicles. En saltar del camió (utilitzo el verb saltar perquè l’escala d’accés a la cabina, igual que el retrovisor, el paraxocs, i mil i una peces més, està trencada), veig que un parell de marrecs s’acosten al remolc i amb un drap vell i foradat inicien una inútil tasca de neteja.

10491206_10204276166010066_858226145540451916_n

Per la seva banda, el xofer desplega una estora a terra, seu, i s’encén una cigarreta. En Leevi, faltat de nicotina, no dubta en imitar-lo, mentre jo, expectant i encuriosit, observo atentament els dos noiets. Un d’ells, el més petit, va completament descalç, mentre l’altre, que li treu un cap, du una sola sabata. Tots dos acaricien el camió amb suavitat, amb autèntica dedicació: primer freguen les llantes, després els eixos de les rodes, fins arribar a les parts menys visibles de l’esquelet metàl.lic. L’escena es manté uns minuts, fins que els nens, satisfets, es dirigeixen al patró demanant-li una propina, no sense abans passar per davant meu i saludar-me. El conductor, sense ni tan sols girar la vista per valorar si la neteja ha estat efectiva (ell, igual que tothom, sap perfectament que passar un drap a un camió atrotinat és com combatre el càncer a base d’aspirines), deixa anar unes monedes sobre les esquifides mans dels petits. Aquests, contents i amb una cordialitat que em sorprèn, s’esfumen difuminant-se en un no res entre la pols i la foscor, que ja fa acte de presència. Instants després, quan els meus pensaments ja remouen altres terres, m’adono que una veu prima prova de cridar-me l’atenció.

M’apropo als dos nens i, com faig gairebé sempre a l’ Àfrica, els saludo amb un gran somriure. Ràpidament iniciem una petita conversa (el meu nivell de francès no em permet gaire fluïdesa), i no trigo en adonar-me de la seva felicitat. L’un té un sobre de llet en pols, que va empassant mica en mica, entre rialla i rialla. I l’altre, el de la sabata, disposa d’un grapat d’espaguetis encabits dins una diminuta bossa de plàstic (la retribució no dóna per a més). Els fa gràcia la meva barba, el meu color de pell i els sorprèn el meu interès en entaular diàleg. Els pregunto si tenen família i em responen que ells són una família. M’expliquen, amb un to d’allò més natural i planer, que el seu pare va morir (pels gestos dedueixo que a causa d’una malaltia: malària, tuberculosi, etc.) i que la seva mare els va abandonar quan eren molt petits. Tot i que sembla que ho tenen del tot assumit, no goso insistir i es forma un silenci que només es trenca quan l’Alí, el més espavilat, m’agafa la mà i em diu: pare. Em quedo de pedra però somric, li apreto la mà i responc amb una carícia.

La ràbia i la impotència s’apoderen de mi, però faig el possible perquè no se’m noti. De cop, tot em sembla malament, injust, però em sento incapaç de trobar una solució davant aquesta realitat. Resto callat, passiu, ferit, mentre els nens s’acaben la minsa ració d’aliment. Passem una estona més junts, ells parlant de les seves coses i jo divagant per uns altres mons, provant de digerir la contundent realitat. Tot s’acaba quan un home adult, pensant-se que els nens són per a mi una molèstia, fa quatre crits amenaçadors. Els marrecs, mig espantats, mig riallers (aquests ja no tenen por de res), inicien una estampida i s’allunyen de mi sense pronunciar ni una sola paraula. I aquesta és una simple anècdota que pretén descriure un dels grans problemes africans: milers i milers de nens i nenes abandonats sobreviuen dia a dia, sigui demanant caritat, sigui fent una petita feina, o bé robant, a les grans ciutats de l’Àfrica. Com ajudar-los? Si algú ho sap, si us plau, que m’ho expliqui!

Adrià Homs

Comparteix a: 

També et pot interessar

Una Ampa amb molt de ritme!

Fer participar a la gent a les associacions de mares i pares de les...

Les samarretes de futbol més curioses

La nova samarreta del Barça s'ha presentat amb polèmica inclosa. Però no és la...

Estàs escoltant
Generació d'èxits


Volum